Quin gran país!

Un altre 25 d'abril a València, un altre dia especial. Primer de tot, és bonic veure com, malgrat tot, la gent continua sortint al carrer per dir quina és la nostra terra i per deixar-los clar que més de 300 anys després no ens rendim. Però sobretot, ha sigut un dia especial perquè m'he retrobat amb tanta gent que enyoro. Gent de Perpinyà i especialment del País Valencià amb els que he compartit tants anys de lluita i militància i amb els que sempre hi tindre una gran amistat. Gent que val moltíssim i que ara ja només puc veure molt de tan en tan

Malgrat tot, aquest viatge també m'ha deixat clar que, tot i abançar, encara ens queda molta feina a fer. Les discrepàncies sempre han d'existir, però hi ha actituds que no aporten res, masses discussions estèrils i comentaris que, potser sense mala intenció, fereixen a la gent. Tot i així, tinc la convicció que tot plegat s'ha d'acabar solucionant, perquè ens hi juguem massa i hi ha massa gent que hi ha deixat part de la seva vida com perquè ningú ens pugui prendre aquest somni!

moments de plaers

Un dijous qualsevol, comparteixes la nit amb aquells que n'has compartit tantes altres, estàs en el casal on hi has estat tantes hores, escoltes les cançons que has escoltat tants cops, beus allò que has begut tantes vegades i parles de les coses de sempre. Tanmateix, aquesta monotonia no impedeix que gaudeixis de l'instant d'una manera inversemblant.
Penses que és un autèntic plaer poder passar la nit amb aquells que tan estimes, bevent ratafia i escoltant Manel i Esquirols. Saps que aquestes tres coses són les que fan que el moment sigui perfecte. Saps que t'encanta compartir estones amb ells, que són bona part de la teva vida. Saps que les lletres i les melodies de Manel i dels Esquirols et captiven i et fan volar, et porten els millors records i et fan imaginar un món on la tendresa és el pal de paller. La ratafia, tot i no ser indispensable, t'endolceix l'escena i t'aguditza la melancolia i la imaginació.
Per acabar te'n vas a casa perquè saps que aquesta nit ja ha estat perfecta i desitges que puguis seguir gaudint d'aquesta escena durant molt anys tot pensant que el pròxim cop hi ha d'haver també els tres o quatre que no hi eren...

"És l'hora de tocar els Intocables"

Raimon Panikkar és un dels meus referents, suposo que el fet que sigui família hi deu ajudar, però el fet és que sempre que l'escolto aprenc de la seva experiència i li dono la raó en casi tot, encara que jo no crec en cap Déu. Tot i els seus noranta anys encara conserva una lucidesa espectacular que deixa en un segon pla la seva falta de fluïdesa i que fa que escoltar-lo sigui un plaer.
Sempre que l'escolto em fa ràbia sentir a dir que és el Filòsof català més reconegut internacionalment, però alhora veure que aquells que l'alaven no foten ni cas de les seves paraules.

Us convido veure una entrevista seva a vilaweb i us en deixo un petit tastet: "benaurats els que no escarmenten. Ho feies amb bona voluntat, doncs torna-ho a fer. Som porucs, ens falta espontaneïtat, que vol dir que ens falta llibertat. L'home feliç és l'home lliure"