Quin gran país!

Un altre 25 d'abril a València, un altre dia especial. Primer de tot, és bonic veure com, malgrat tot, la gent continua sortint al carrer per dir quina és la nostra terra i per deixar-los clar que més de 300 anys després no ens rendim. Però sobretot, ha sigut un dia especial perquè m'he retrobat amb tanta gent que enyoro. Gent de Perpinyà i especialment del País Valencià amb els que he compartit tants anys de lluita i militància i amb els que sempre hi tindre una gran amistat. Gent que val moltíssim i que ara ja només puc veure molt de tan en tan

Malgrat tot, aquest viatge també m'ha deixat clar que, tot i abançar, encara ens queda molta feina a fer. Les discrepàncies sempre han d'existir, però hi ha actituds que no aporten res, masses discussions estèrils i comentaris que, potser sense mala intenció, fereixen a la gent. Tot i així, tinc la convicció que tot plegat s'ha d'acabar solucionant, perquè ens hi juguem massa i hi ha massa gent que hi ha deixat part de la seva vida com perquè ningú ens pugui prendre aquest somni!

moments de plaers

Un dijous qualsevol, comparteixes la nit amb aquells que n'has compartit tantes altres, estàs en el casal on hi has estat tantes hores, escoltes les cançons que has escoltat tants cops, beus allò que has begut tantes vegades i parles de les coses de sempre. Tanmateix, aquesta monotonia no impedeix que gaudeixis de l'instant d'una manera inversemblant.
Penses que és un autèntic plaer poder passar la nit amb aquells que tan estimes, bevent ratafia i escoltant Manel i Esquirols. Saps que aquestes tres coses són les que fan que el moment sigui perfecte. Saps que t'encanta compartir estones amb ells, que són bona part de la teva vida. Saps que les lletres i les melodies de Manel i dels Esquirols et captiven i et fan volar, et porten els millors records i et fan imaginar un món on la tendresa és el pal de paller. La ratafia, tot i no ser indispensable, t'endolceix l'escena i t'aguditza la melancolia i la imaginació.
Per acabar te'n vas a casa perquè saps que aquesta nit ja ha estat perfecta i desitges que puguis seguir gaudint d'aquesta escena durant molt anys tot pensant que el pròxim cop hi ha d'haver també els tres o quatre que no hi eren...

"És l'hora de tocar els Intocables"

Raimon Panikkar és un dels meus referents, suposo que el fet que sigui família hi deu ajudar, però el fet és que sempre que l'escolto aprenc de la seva experiència i li dono la raó en casi tot, encara que jo no crec en cap Déu. Tot i els seus noranta anys encara conserva una lucidesa espectacular que deixa en un segon pla la seva falta de fluïdesa i que fa que escoltar-lo sigui un plaer.
Sempre que l'escolto em fa ràbia sentir a dir que és el Filòsof català més reconegut internacionalment, però alhora veure que aquells que l'alaven no foten ni cas de les seves paraules.

Us convido veure una entrevista seva a vilaweb i us en deixo un petit tastet: "benaurats els que no escarmenten. Ho feies amb bona voluntat, doncs torna-ho a fer. Som porucs, ens falta espontaneïtat, que vol dir que ens falta llibertat. L'home feliç és l'home lliure"

Que boniques les corrandes

Em desperto trist, quan rellegeixo el malson nocturn veig que é pitjor del que creia. Tanmateix, no puc tirar la tovallola i menys en aquesta lluita. Després de revifar-me els ànims trobo, per casualitat, els vídeos del Combat de Corrandes. Quina enveja! quina ràbia que comencessin tard, de fet, era de suposar, però sempre et queda aquell bri d'esperança. Mentre vaig escoltant les rimes, algunes de molt bones i altres amb menys gràcia, penso que seria bonic viure cantant corrandes. No hi ha tristesa, en les corrandes, només ironia, alegria, força, energia i, a voltes, certa ràbia. Es fàcil dir les coses en rima, sense preocupar-te que allò que dius sigui exactament el que estàs pensant, com a mínim, és molt més fàcil que explicar certs sentiments, sentiment que per molt que penses mil maneres diferent de transmetre'ls sempre saps que no és ben be allò, el que volies dir.
Que bonic seria viure cantant corrandes, en un mon imaginari, però ens ha tocat viure en aquest món i l'únic que podem fer és lluitar per canviar-lo, cantant corrandes de lluita, imaginant un món millor i lluitant per aconseguir-lo.

D'ells qui ens protegeix?

Incredulitat, impotència, ràbia, odi. Això és el que he sentit veient les imatges de les càrregues policials dels dos últims dies contra els estudiants. Ja els queda cap mena d'excusa, per fi s'ha vist clarament com actuen aquesta colla d'ignorants farloperos que es fan mossos d'esquadra. Ni policia catalana ni policia amable, ha quedat clar que els mètode i la violència que empren són molt pitjors que els que feia servir la guàrdia Civil fa 30 anys.
Tota aquesta colla d'hipòcrites que es vanaglorien d'haver corregut davant dels grisos ara fan servir allò que tant havien criticat i a sobre tenen els sants collons de justificar-ho.
Ja porto dos posts dedicats a aquesta generació i aquest no en dista gaire, no poden tolerar que nosaltres no hàgim renunciat als nostres somnis com van fer ells i s'han proposat que si ells van renunciar-hi nosaltres també ho hem de fer, suposo per no tenir tan mala consciència.
Però ja sabem que qui sembra misèria recull la ràbia i això és el que recolliran tard o d'hora.
No ens robaran els somnis, ni ara ni mai!

http://blip.tv/file/1891138
http://blip.tv/file/1891860
http://www.vilaweb.tv/?video=5598

Burgesos botiflers, també us cremarem a vosaltres!

Els presidents de la Cambra de Comerç de Girona, Domènec Espadalé; de Caixa Girona, Arcadi Calzada; de la Fundació Gala-Salvador Dalí, Ramon Boixadós, i de «la Caixa», Isidre Fainé. Aquests botiflers sòn els principals responsables de que s'hagi creat la Fundació Princep de Girona, en honor i excelència del maldestre borbó que té una numero més que el desgraciat Felip V.
Es veu doncs, que això dels botiflers va de Felip a Felip, el que no saben els d'avui és que els catalans ja en vam quedar farts amb l'anterior i no tolerarem que n'hi torni a haver una altre. Així doncs, qualsevol intent que serveixi per netejar la imatge d'aquest personatge ha de ser pres com a una greu agressió al nostre poble i, com a tal, se l'ha de combatre amb totes les nostres forces.
La societat gironina no pot permetre que s'utilitzi el nom de la nostra ciutat per cantar les virtuts del nostre botxí. Que no m'expliquin sopars de duro sobre les beques o premis que donarà aquesta fundació, si el que volien era això no li haguessin posat aquest nom. L'únic objectiu d'aquesta colla de botiflers monàrquics és que la casa reial no s'enfadi amb Girona després de la crema de fotos, sembla que no els ha quedat clar que la societat gironina no vol CAP borbó, ni ara ni mai! i que tampoc vol cap del botiflers que els hi fan el joc.
Així doncs:
CREMEM EL REI, EL PRÍNCEP I ELS BOTIFLERS COL·LABORADORS!!

Els joves d'ara no tenen inquietuts...

Doncs bé, segueixo la meva crítica (a càmera lenta) de la generació anterior i de la seva hipocresia.

A jutjar pel que diuen la majoria de la gent de 40-50 anys, ells quan eren joves tots eren antifranquistes i compromesos (caldria esbrinar perquè, si eren tants, el van deixar morir al llit...). A mi em sembla molt bé, per el que em posa dels nervis és quan aquesta gent comença a dir que el joves d'ara, en canvi, no es preocupen per res, que com que s'ho han trobat tot fet tot els hi és igual, que no van mai a votar, que no es preocupen per la política,...
Potser el que s'haurien de preguntar és perquè els joves d'avui no creuen en la política. No serà que la política que plantegen els partits polítics convencionals no ofereix absolutament res a la gent jove (a no ser que t'hi vulguis dedicar professionalment)? No serà que durant la transició tots aquests que ara parlen van decidir que preferien renunciar a tots els seus ideals i somnis perquè (segons ells) era molt millor viure agenollat que arriscar-se a una altra dictadura? No serà que amb la seva renuncia van passar de fer política a viure del "politiqueo"?

Doncs bé, la gent jove d'ara no ha viscut la dictadura i per tant no tenim aquestes pors (n'hi ha que s'entesten a dir-li seny). Això fa que l'actual "democràcia" com una cosa que l'únic que ens pot aportar són problemes i per tant no estem disposat a entrar al seu joc. Així doncs, molts joves opten per passar de tot mentre que els altres decidim lluitar per canviar-ho. No vull justificar els primers, crec que tothom hauria d'intentar canviar les coses, però crec que aquesta apatia no és res més que un reflex de la apatia d'ideals, de somnis i de lluites en que la generació de la transició es va quedar des de llavors. Tampoc ajuda gaire que els que es queixen dels joves siguin els primers a criticar i reprimir els pocs que decidim lluitar, però això ja és un altre tema.

L'educació abans era millor...

La següent reflexió que fa molt temps que em ronda pel cap no és res més que una mostra dels conflictes generacionals, espero fer-ne alguna més...

"l'educació abans era millor", aquest és un dels tòpics més utilitzats, sobretot per persones de més de 40 ans, i també un dels que em fot més ràbia. La veritat és que he sentit dir a moltíssima gent que abans els nens eren més respectuosos, que escoltaven més a l'escola, que l'educació era molt millor abans,... i llavors jo em pregunto:
Si una generació ha estat molt ben educada, per lógica aquests sabran educar bé a la següent generació i per tant, serà impossible que l'educació empitjori, no? tot i així, molta gent gran segueix la (il·)lògica contrària, és a dir, a nosaltres ens van educar molt bé, però en canvi els nostres fills han tingut masses privilègis i s'han tornat uns maleducats.
Però clar, qui carai els hi ha donat aquests privilègis? qui carai no els ha ensenyat a valorar les coses? no serà que ells tampoc les valoren? quins son els pares que a la que el nen es fa mal a l'escola van corrents a demanar explicacions als mestres? tinguent un comportament així d'absurd, no serà que a ells no els van educar tant bé com es pensen? no serà, per tant, que l'educació de llavors no era tant bona com recorden? Saben tots ells que arostòtil ja va dir en el seu dir que l'educació de llavors no era tant bona com l'anterior?

¡Uh! ¡ah! Chávez no se va!

Després d'un periode vergonyosament llarg sense actualitzar el blog, ahir vaig decidir publicar un post sobre la victòria de la revolució Bolivariana en el referèndum de diumenge. Però ara, llegint el Punt, he vist un article prou bó d'en Joan Poyano sobre el tema, així que m'he decidit a copiar-lo ja que incorpora un altre punt de vista que també cal tenir en compte.

La desgràcia de Chávez

Si val més caure en gràcia que ser graciós, Hugo Chávez ho té clar. De gràcia, no en fa gaire, i cau malament a la meitat de Veneçuela i a gairebé la totalitat dels opinadors de la resta del món, que el troben malèfic perquè vol fer coses que no es discuteixen a altres llocs. El cas més recent és el del referèndum que ha guanyat, que segons els que se'l miren amb lupa és una maniobra dictatorial, quan en realitat el canvi constitucional radica simplement a permetre que a Veneçuela el president pugui ser reelegit tantes vegades com vulgui la majoria dels electors... com passa en molts llocs, a Catalunya i l'Estat espanyol, per no anar més lluny, sense que ningú ho trobi antidemocràtic. Relacionat amb aquest referèndum, també s'ha muntat un gran escàndol perquè un eurodiputat, Luis Herrero, va ser expulsat del país perquè feia propaganda electoral. En canvi, no s'ha muntat cap polèmica semblant pel fet que el govern britànic ha impedit l'entrada a un eurodiputat holandès que anava a fer una conferència sobre les similituds que troba entre l'islam i el feixisme.

Aquesta especial vara de mesurar que es fa servir contra Chávez té el seu origen en el seu passat colpista, però això no s'hauria de tenir en compte, almenys a Catalunya, on hi ha consens sobre la gran persona que va ser Francesc Macià, que va fer el mateix que Chávez: organitzar un cop militar contra un règim podrit, fracassar, i acabar arribant al govern per la via de les urnes.

Plaça Ovidi Montllor

Ahir tornant de la capital del reino vaig veure que a la contraportada del Punt hi sortia la placa de la plaça Ovidi Montllor que els Maulets van enganxar per rebatejar el que es coneixia com a plaça Constitució. L'autor de la contraportada aprofita que la placa encara hi és ben visible per defensar la proposta, que la CUP i Maulets ja fa temps que demanen, de canvi del nom oficial d'aquesta plaça, doncs per molt que fa un temps molts gironins podien veure la constitució com un avanç, actualment la majoria la veu com un fre en les ambicions dels Països Catalans.

Potser ens hem de plantejar si convé començar a fer una campanya més ferma per aconseguir el canvi de nom i intentar que l'acció simbòlica de canviar la placa de la plaça cada 6 de desembre hagi sigut l'avantsala d'una campanya més llarga, cal que durant tot l'any la placa hi sigui visible. La figura de l'Ovidi Montllor ha de ser ben present en totes les generacions i dedicar-li una plaça tant cèntrica és el mínim que podem fer, com mínim una bona campanya servirà perquè apropar el cantautor d'Alcoi a molta gent.

Aprofitem el moment, comencem a bastir l'alternativa!

Després d'unes llargues vacances nadalenques l'Assemblea Nacional de la CUP em m'empeny a mostrar-vos algunes pinzellades més de que penso.

Diumenge passat vam tenir, per fi, el debat estratègic sobre la CUP. No explicaré el que va passar perquè crec que tothom ja ho sap prou bé, el que m'agradaria és explicar la meva opinió sobre quines són les conclusions que cal extreure i quins passos calen seguir.

Pel que vaig poder copsar, la totalitat de l'Assemblea sap perfectament que la feina més important que té la CUP, ara per ara, és el treball municipal: crea xarxes locals, treballar colze a colze amb els veïns i les associacions, continuar explicant el nostre projecte i que tothom sàpiga que no som un partit més, sinó que apostem per un canvi a la societat i que creiem que per fer-lo possible cal que tothom i participi. D'altra banda, també van ser majoritàries les opinions negatives o reticents a presentar-se a les properes eleccions de la CAC i les de crear una organització realment nacional. És en l'últim punt en el que em vull centrar.

És evident que per crear una organització nacional cal que es tingui presència al llarg del territori, però també és clar que per tenir-hi presència cal una voluntat clara de l'Esquerra Independentista en aquest sentit, doncs actualment l'EI ja té presència en gairebé tot el territori. També crec que el reforçament de l'estructura nacional ajudarà, sens dubte, a que això sigui així.

D'altra banda, crec que l'estructura nacional ens ha de servir per què s'impulsin un seguit de taules temàtiques sobre quin és el model de societat que volem. M'explico: crec que actualment la societat civil ha estat capaç de muntar moltíssimes plataformes locals o molt especifiques sobretot per oposar-se a les diferents polítiques que ens han anat imposant, però fa falta que tot això s'utilitzi per construir, per començar a pensar quina és la societat que volem, ja que de moment el que tenim clar és quina NO volem. És per això, que crec que la CUP ha de saber impulsar taules on hi participin sobretot especialistes i treballadors de cada tema sobre com s'han d'aplicar les diferents teories revolucionàries a casa nostra.

Crec que cal començar-nos a plantejar com es pot aplicar l'educació popular a casa nostra, és indispensable que comencem a crear una xarxa alternativa si volem transformar la societat. Cal que ens plantegem quin és el model energètic que defensem, quines solucions hi veiem i quins són els passos que em de seguir per aconseguir-los. Cal que comencem a pensar en quin tipus de serveis socials volem, com criem que han de funcionar, en quines necessitats han d'incidir, qui les ha de gestionar. Penso que aquesta iniciativa a de sortir de l'Esquerra Independentista i la CUP, crec que és el millor agent per impulsar-lo. És evident que en aquestes taules no només hi ha de participar els militants de l'EI sinó que s'ha d'obrir al màxim de gent que li interessi la matèria i que sigui de l'”esquerra transformadora” (entengueu això com vulgueu).

Crec que tot i que és evident que cal reforçar-nos i créixer com a CUP, cal que tinguem present que lluitem per construir quelcom i que, se'ns dubte, això permetrà esdevenir un referent per molta gent que tot i veure'ns d'una manera simpàtica, té certs dubtes de la capacitat de construir que tenim, que n'estic convençut, és molt més gran que la de qualsevol partit.