Plaça Ovidi Montllor

Ahir tornant de la capital del reino vaig veure que a la contraportada del Punt hi sortia la placa de la plaça Ovidi Montllor que els Maulets van enganxar per rebatejar el que es coneixia com a plaça Constitució. L'autor de la contraportada aprofita que la placa encara hi és ben visible per defensar la proposta, que la CUP i Maulets ja fa temps que demanen, de canvi del nom oficial d'aquesta plaça, doncs per molt que fa un temps molts gironins podien veure la constitució com un avanç, actualment la majoria la veu com un fre en les ambicions dels Països Catalans.

Potser ens hem de plantejar si convé començar a fer una campanya més ferma per aconseguir el canvi de nom i intentar que l'acció simbòlica de canviar la placa de la plaça cada 6 de desembre hagi sigut l'avantsala d'una campanya més llarga, cal que durant tot l'any la placa hi sigui visible. La figura de l'Ovidi Montllor ha de ser ben present en totes les generacions i dedicar-li una plaça tant cèntrica és el mínim que podem fer, com mínim una bona campanya servirà perquè apropar el cantautor d'Alcoi a molta gent.

Aprofitem el moment, comencem a bastir l'alternativa!

Després d'unes llargues vacances nadalenques l'Assemblea Nacional de la CUP em m'empeny a mostrar-vos algunes pinzellades més de que penso.

Diumenge passat vam tenir, per fi, el debat estratègic sobre la CUP. No explicaré el que va passar perquè crec que tothom ja ho sap prou bé, el que m'agradaria és explicar la meva opinió sobre quines són les conclusions que cal extreure i quins passos calen seguir.

Pel que vaig poder copsar, la totalitat de l'Assemblea sap perfectament que la feina més important que té la CUP, ara per ara, és el treball municipal: crea xarxes locals, treballar colze a colze amb els veïns i les associacions, continuar explicant el nostre projecte i que tothom sàpiga que no som un partit més, sinó que apostem per un canvi a la societat i que creiem que per fer-lo possible cal que tothom i participi. D'altra banda, també van ser majoritàries les opinions negatives o reticents a presentar-se a les properes eleccions de la CAC i les de crear una organització realment nacional. És en l'últim punt en el que em vull centrar.

És evident que per crear una organització nacional cal que es tingui presència al llarg del territori, però també és clar que per tenir-hi presència cal una voluntat clara de l'Esquerra Independentista en aquest sentit, doncs actualment l'EI ja té presència en gairebé tot el territori. També crec que el reforçament de l'estructura nacional ajudarà, sens dubte, a que això sigui així.

D'altra banda, crec que l'estructura nacional ens ha de servir per què s'impulsin un seguit de taules temàtiques sobre quin és el model de societat que volem. M'explico: crec que actualment la societat civil ha estat capaç de muntar moltíssimes plataformes locals o molt especifiques sobretot per oposar-se a les diferents polítiques que ens han anat imposant, però fa falta que tot això s'utilitzi per construir, per començar a pensar quina és la societat que volem, ja que de moment el que tenim clar és quina NO volem. És per això, que crec que la CUP ha de saber impulsar taules on hi participin sobretot especialistes i treballadors de cada tema sobre com s'han d'aplicar les diferents teories revolucionàries a casa nostra.

Crec que cal començar-nos a plantejar com es pot aplicar l'educació popular a casa nostra, és indispensable que comencem a crear una xarxa alternativa si volem transformar la societat. Cal que ens plantegem quin és el model energètic que defensem, quines solucions hi veiem i quins són els passos que em de seguir per aconseguir-los. Cal que comencem a pensar en quin tipus de serveis socials volem, com criem que han de funcionar, en quines necessitats han d'incidir, qui les ha de gestionar. Penso que aquesta iniciativa a de sortir de l'Esquerra Independentista i la CUP, crec que és el millor agent per impulsar-lo. És evident que en aquestes taules no només hi ha de participar els militants de l'EI sinó que s'ha d'obrir al màxim de gent que li interessi la matèria i que sigui de l'”esquerra transformadora” (entengueu això com vulgueu).

Crec que tot i que és evident que cal reforçar-nos i créixer com a CUP, cal que tinguem present que lluitem per construir quelcom i que, se'ns dubte, això permetrà esdevenir un referent per molta gent que tot i veure'ns d'una manera simpàtica, té certs dubtes de la capacitat de construir que tenim, que n'estic convençut, és molt més gran que la de qualsevol partit.

Canvi d'estretègia dels neoliberals

En els últims dos dies he pogut comprovar com l'estratègia dels neoliberals per defensar el procés de Bolonya ha canviat. Han vist que hi ha un gruix important d'estudiants que està disposat a lluitar contra el procés i que gairebé totes les universitats dels Països Catalans estaven fent tancades i protestes. Els ha quedat clar que el discurs contrari a Bolonya està calant en els estudiants, professors i fins i tot fora de les universitat i el neoliberalisme no està disposat a que es qüestioni el lliure comerç de qualsevol cosa i menys de l'educació, ja que és un mercat massa lucratiu.

Així doncs, ara l'estratègia que he començat a veure en TV3, Interviu, el Periodico, la Vanguardia,... és que ara, l'objectiu és dividir als estudiants. Aquest matí la Comissionada Palmada comentava al gosset Cuní que hi ha uns estudiants dels que protesten amb els quals es pot parlar i que son els que defensen la universitat pública ja que només volen més beques, poder estudiar i treballar, llibres de text més barats,... però que hi ha una minoria (de menys de 20 persones!) que són un violents antisistemes i que l'únic que volen és que aquí es produeixi el mateix que s'està produint a Grècia. La Palmada també diu que aquests últims son els quatre que queden tancats, i que els altres ja han posat seny. Acabava dient que els estudiants han de vigilar amb aquests antisistemes, que són molt perillosos.

D'altra banda, aquesta setmana l'Interviú publicava un "exhaustiu" reportatge d'investigació on afirmava que el "cap" dels estudiants és un conegut antisistema del qual en diu noms i cognoms: QUINA INVESTIGACIÓ! llàstima que qualsevol persona que conegui una mica la realitat pot desmentir, sense cap dubte, les conclusions d'aquesta investigació. A més, com podrà dirigir als estudiants de les altres universitats perquè també ocupin? és omnipotent? o és que és el cap d'una organització terrorista que controla totes les universitats? això és igual, l'important és que els estudiants menys polititzats es pensin que un terrorista els dirigeix i que decideixin abandonar la lluita en defensa de la universitat pública.

El cas del Periódico és més surreal, el "reportatge d'investigació" consisteix en infiltrar-se a en les ocupacions i explicar "què fan els estudiants que estan tancats a les nit!", a més a més, ho anuncien avui dient que demà ho publicaran, al més pur estil sensasionalista britànic. No vull ni saber quines tonteries hi diran, tot sigui per desprestigiar la lluitar.

Amb aquest canvi d'estratègia em sembla bastant evident que han vist que en un debat obert és molt difícil defensar la mercantilització de la universitat Pública i han passat a la vella tàctica de matar el missatge per eliminar el missatge. Creuen que si aconsegueixen desprestigiar, mitjançant qualsevol mentida o tonteria, als qui s'hi oposen, aconseguiran que la societat també vegi desprestigiada la lluita contra Bolonya. Així doncs, cal tenir present l'estratègia del neoliberalisme i no deixar que ens guanyin!

Que la lluita continuï!

Ahir vaig tornar a la meva Facultat, a l'edifici històric, per recollir el títol (per fi!) de matemàtiques. Passejant-me per les parts ocupades pels estudiants em vaig enyorar, i molt, de la meva etapa com a estudiant. El cert és que fa certa ràbia veure com, després de cinc anys lluitant contra el procés de Bolonya, tant bon punt acabo comencen les tancades arreu del país. De fet, el sentiment no és de ràbia, ja que també és una mostra que tants anys de lluita, de reunions, de xerrades, de nits sense dormir preparant ocupacions frustrades o rebudes a rectors, ministres i presidents, no han estat envà.

De fet, aquest sentiment d'enyor no ve d'ahir sinó de la passada AN del SEPC, on el gats vells hi érem per últim cop, com a mostra de que ens costa deixar enrere aquesta etapa, per assegurar-nos que queda en bones mans, que hi continua havent gent jove disposada a tirar aquest projecte endavant. No sabeu com m'omple d'orgull veure el mapa de tancades dels Països Catalans tant ple, de saber que tornem a tenir nuclis a totes les universitats públiques del país, de veure com hem aconseguit que la lluita estudiantil a casa nostra sigui un referent per tot Europa, ja sé que queda moltíssima feina per fer, però veure que la feina ben dóna resultats t'omple de nou d'energies renovades per seguir lluitant.

Són molts els bons records que guardo de les meses, les assemblees nacionals, les trobades d'estudiants que m'han permet conèixer territoris i realitats que fins llavors desconeixia i encara millors son les amistats que he fet durant aquests anys, amistats d'arreu del territori que m'han fet entendre i estimar una miqueta més aquesta dissortada pàtria.

No voldria acabar aquest text (que gairebé sembla una carta de comiat) sense donar la gràcies a totes les persones que han fet possible que m'hagi sentit tant bé durant aquests anys, a les que em van formar durant els primers anys, a les que han compartit amb mi els anys de militància i a les que son el relleu ja present. A tots vosaltres, dir-vos que sou per mi una gran família i que m'heu ensenyat moltíssim de la lluita estudiantil, nacional, de classe, antipatriacal i, sobretot, de la lluita personal.

Que la lluita continuï!

Els primers traços

Al final, després de no sé quantes nits dient que em faria un blog... ja està aquí!
No pretenc que sigui un gran blog ni que em llegeixi molta gent, simplement volia trobar un espai per poder fer quatre pinzellades de les coses que em passen pel cap i de experiències que visc i que vull compartir amb tots aquells que els hi pugui interessar.
Les pinzellades són de revolta ja que aquesta és l'actitud amb la que m'agrada afrontar la vida, rebel sempre a tot allò que em diguin o m'imposin, sigui bo o dolent, ja que si és bo ja m'ho faré meu i si és dolent, cal oposar-s'hi amb totes les forces. No sé quin és el futur que ens espera, però el que tinc clar és que cal entendre la vida com una lluita constant, no conformar-se mai, ja que per mi, la primera victòria és lluitar per aconseguir la següent. Espero doncs que a través d'aquest blog pugui i puguem continuar aquesta lluita constant.