Quin gran país!

Un altre 25 d'abril a València, un altre dia especial. Primer de tot, és bonic veure com, malgrat tot, la gent continua sortint al carrer per dir quina és la nostra terra i per deixar-los clar que més de 300 anys després no ens rendim. Però sobretot, ha sigut un dia especial perquè m'he retrobat amb tanta gent que enyoro. Gent de Perpinyà i especialment del País Valencià amb els que he compartit tants anys de lluita i militància i amb els que sempre hi tindre una gran amistat. Gent que val moltíssim i que ara ja només puc veure molt de tan en tan

Malgrat tot, aquest viatge també m'ha deixat clar que, tot i abançar, encara ens queda molta feina a fer. Les discrepàncies sempre han d'existir, però hi ha actituds que no aporten res, masses discussions estèrils i comentaris que, potser sense mala intenció, fereixen a la gent. Tot i així, tinc la convicció que tot plegat s'ha d'acabar solucionant, perquè ens hi juguem massa i hi ha massa gent que hi ha deixat part de la seva vida com perquè ningú ens pugui prendre aquest somni!

moments de plaers

Un dijous qualsevol, comparteixes la nit amb aquells que n'has compartit tantes altres, estàs en el casal on hi has estat tantes hores, escoltes les cançons que has escoltat tants cops, beus allò que has begut tantes vegades i parles de les coses de sempre. Tanmateix, aquesta monotonia no impedeix que gaudeixis de l'instant d'una manera inversemblant.
Penses que és un autèntic plaer poder passar la nit amb aquells que tan estimes, bevent ratafia i escoltant Manel i Esquirols. Saps que aquestes tres coses són les que fan que el moment sigui perfecte. Saps que t'encanta compartir estones amb ells, que són bona part de la teva vida. Saps que les lletres i les melodies de Manel i dels Esquirols et captiven i et fan volar, et porten els millors records i et fan imaginar un món on la tendresa és el pal de paller. La ratafia, tot i no ser indispensable, t'endolceix l'escena i t'aguditza la melancolia i la imaginació.
Per acabar te'n vas a casa perquè saps que aquesta nit ja ha estat perfecta i desitges que puguis seguir gaudint d'aquesta escena durant molt anys tot pensant que el pròxim cop hi ha d'haver també els tres o quatre que no hi eren...

"És l'hora de tocar els Intocables"

Raimon Panikkar és un dels meus referents, suposo que el fet que sigui família hi deu ajudar, però el fet és que sempre que l'escolto aprenc de la seva experiència i li dono la raó en casi tot, encara que jo no crec en cap Déu. Tot i els seus noranta anys encara conserva una lucidesa espectacular que deixa en un segon pla la seva falta de fluïdesa i que fa que escoltar-lo sigui un plaer.
Sempre que l'escolto em fa ràbia sentir a dir que és el Filòsof català més reconegut internacionalment, però alhora veure que aquells que l'alaven no foten ni cas de les seves paraules.

Us convido veure una entrevista seva a vilaweb i us en deixo un petit tastet: "benaurats els que no escarmenten. Ho feies amb bona voluntat, doncs torna-ho a fer. Som porucs, ens falta espontaneïtat, que vol dir que ens falta llibertat. L'home feliç és l'home lliure"

Que boniques les corrandes

Em desperto trist, quan rellegeixo el malson nocturn veig que é pitjor del que creia. Tanmateix, no puc tirar la tovallola i menys en aquesta lluita. Després de revifar-me els ànims trobo, per casualitat, els vídeos del Combat de Corrandes. Quina enveja! quina ràbia que comencessin tard, de fet, era de suposar, però sempre et queda aquell bri d'esperança. Mentre vaig escoltant les rimes, algunes de molt bones i altres amb menys gràcia, penso que seria bonic viure cantant corrandes. No hi ha tristesa, en les corrandes, només ironia, alegria, força, energia i, a voltes, certa ràbia. Es fàcil dir les coses en rima, sense preocupar-te que allò que dius sigui exactament el que estàs pensant, com a mínim, és molt més fàcil que explicar certs sentiments, sentiment que per molt que penses mil maneres diferent de transmetre'ls sempre saps que no és ben be allò, el que volies dir.
Que bonic seria viure cantant corrandes, en un mon imaginari, però ens ha tocat viure en aquest món i l'únic que podem fer és lluitar per canviar-lo, cantant corrandes de lluita, imaginant un món millor i lluitant per aconseguir-lo.

D'ells qui ens protegeix?

Incredulitat, impotència, ràbia, odi. Això és el que he sentit veient les imatges de les càrregues policials dels dos últims dies contra els estudiants. Ja els queda cap mena d'excusa, per fi s'ha vist clarament com actuen aquesta colla d'ignorants farloperos que es fan mossos d'esquadra. Ni policia catalana ni policia amable, ha quedat clar que els mètode i la violència que empren són molt pitjors que els que feia servir la guàrdia Civil fa 30 anys.
Tota aquesta colla d'hipòcrites que es vanaglorien d'haver corregut davant dels grisos ara fan servir allò que tant havien criticat i a sobre tenen els sants collons de justificar-ho.
Ja porto dos posts dedicats a aquesta generació i aquest no en dista gaire, no poden tolerar que nosaltres no hàgim renunciat als nostres somnis com van fer ells i s'han proposat que si ells van renunciar-hi nosaltres també ho hem de fer, suposo per no tenir tan mala consciència.
Però ja sabem que qui sembra misèria recull la ràbia i això és el que recolliran tard o d'hora.
No ens robaran els somnis, ni ara ni mai!

http://blip.tv/file/1891138
http://blip.tv/file/1891860
http://www.vilaweb.tv/?video=5598

Burgesos botiflers, també us cremarem a vosaltres!

Els presidents de la Cambra de Comerç de Girona, Domènec Espadalé; de Caixa Girona, Arcadi Calzada; de la Fundació Gala-Salvador Dalí, Ramon Boixadós, i de «la Caixa», Isidre Fainé. Aquests botiflers sòn els principals responsables de que s'hagi creat la Fundació Princep de Girona, en honor i excelència del maldestre borbó que té una numero més que el desgraciat Felip V.
Es veu doncs, que això dels botiflers va de Felip a Felip, el que no saben els d'avui és que els catalans ja en vam quedar farts amb l'anterior i no tolerarem que n'hi torni a haver una altre. Així doncs, qualsevol intent que serveixi per netejar la imatge d'aquest personatge ha de ser pres com a una greu agressió al nostre poble i, com a tal, se l'ha de combatre amb totes les nostres forces.
La societat gironina no pot permetre que s'utilitzi el nom de la nostra ciutat per cantar les virtuts del nostre botxí. Que no m'expliquin sopars de duro sobre les beques o premis que donarà aquesta fundació, si el que volien era això no li haguessin posat aquest nom. L'únic objectiu d'aquesta colla de botiflers monàrquics és que la casa reial no s'enfadi amb Girona després de la crema de fotos, sembla que no els ha quedat clar que la societat gironina no vol CAP borbó, ni ara ni mai! i que tampoc vol cap del botiflers que els hi fan el joc.
Així doncs:
CREMEM EL REI, EL PRÍNCEP I ELS BOTIFLERS COL·LABORADORS!!

Els joves d'ara no tenen inquietuts...

Doncs bé, segueixo la meva crítica (a càmera lenta) de la generació anterior i de la seva hipocresia.

A jutjar pel que diuen la majoria de la gent de 40-50 anys, ells quan eren joves tots eren antifranquistes i compromesos (caldria esbrinar perquè, si eren tants, el van deixar morir al llit...). A mi em sembla molt bé, per el que em posa dels nervis és quan aquesta gent comença a dir que el joves d'ara, en canvi, no es preocupen per res, que com que s'ho han trobat tot fet tot els hi és igual, que no van mai a votar, que no es preocupen per la política,...
Potser el que s'haurien de preguntar és perquè els joves d'avui no creuen en la política. No serà que la política que plantegen els partits polítics convencionals no ofereix absolutament res a la gent jove (a no ser que t'hi vulguis dedicar professionalment)? No serà que durant la transició tots aquests que ara parlen van decidir que preferien renunciar a tots els seus ideals i somnis perquè (segons ells) era molt millor viure agenollat que arriscar-se a una altra dictadura? No serà que amb la seva renuncia van passar de fer política a viure del "politiqueo"?

Doncs bé, la gent jove d'ara no ha viscut la dictadura i per tant no tenim aquestes pors (n'hi ha que s'entesten a dir-li seny). Això fa que l'actual "democràcia" com una cosa que l'únic que ens pot aportar són problemes i per tant no estem disposat a entrar al seu joc. Així doncs, molts joves opten per passar de tot mentre que els altres decidim lluitar per canviar-ho. No vull justificar els primers, crec que tothom hauria d'intentar canviar les coses, però crec que aquesta apatia no és res més que un reflex de la apatia d'ideals, de somnis i de lluites en que la generació de la transició es va quedar des de llavors. Tampoc ajuda gaire que els que es queixen dels joves siguin els primers a criticar i reprimir els pocs que decidim lluitar, però això ja és un altre tema.