Els joves d'ara no tenen inquietuts...

Doncs bé, segueixo la meva crítica (a càmera lenta) de la generació anterior i de la seva hipocresia.

A jutjar pel que diuen la majoria de la gent de 40-50 anys, ells quan eren joves tots eren antifranquistes i compromesos (caldria esbrinar perquè, si eren tants, el van deixar morir al llit...). A mi em sembla molt bé, per el que em posa dels nervis és quan aquesta gent comença a dir que el joves d'ara, en canvi, no es preocupen per res, que com que s'ho han trobat tot fet tot els hi és igual, que no van mai a votar, que no es preocupen per la política,...
Potser el que s'haurien de preguntar és perquè els joves d'avui no creuen en la política. No serà que la política que plantegen els partits polítics convencionals no ofereix absolutament res a la gent jove (a no ser que t'hi vulguis dedicar professionalment)? No serà que durant la transició tots aquests que ara parlen van decidir que preferien renunciar a tots els seus ideals i somnis perquè (segons ells) era molt millor viure agenollat que arriscar-se a una altra dictadura? No serà que amb la seva renuncia van passar de fer política a viure del "politiqueo"?

Doncs bé, la gent jove d'ara no ha viscut la dictadura i per tant no tenim aquestes pors (n'hi ha que s'entesten a dir-li seny). Això fa que l'actual "democràcia" com una cosa que l'únic que ens pot aportar són problemes i per tant no estem disposat a entrar al seu joc. Així doncs, molts joves opten per passar de tot mentre que els altres decidim lluitar per canviar-ho. No vull justificar els primers, crec que tothom hauria d'intentar canviar les coses, però crec que aquesta apatia no és res més que un reflex de la apatia d'ideals, de somnis i de lluites en que la generació de la transició es va quedar des de llavors. Tampoc ajuda gaire que els que es queixen dels joves siguin els primers a criticar i reprimir els pocs que decidim lluitar, però això ja és un altre tema.